L'home que dobla en Bruce Willis

A l’escena final fa aterrar un avió a Central Park.
I la gran patacada dóna pas a un silenci brutal.

Els vianants s’hi aproximen
primer atònits, després expectants.
Que a cada segon que passa
té més números d’haver-la palmat.

I quan la porta finalment s’obre
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
“Nena, ara ja som més que amics?”.

Sona una orquestra, el pla fon a negre i surten les lletres. Final.
Recull la carpeta i els auriculars, s’abraça amb el tècnic i marxa cansat i és que…

L’home que dobla en Bruce Willis
que viu aventures només amb la veu,
l’home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.

Avui, nit d’estrena, de comiat:
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea, no s’hi val a dubtar
potser és l’última oportunitat.

Tothom es gira i una limusina s’atura entre flaixos i tweets.
S’obre pas entre els fotògrafs, es treu el barret tremolant, se’l posa contra el pit i diu:

Hello, dear Mr. Willis.
It’s such a great pleasure to meet you at last.
(No és pas un crack en idiomes
però almenys aquest tros se’l porta preparat).

Tots dos es miren, el món s’atura,
Ai las! Si tingués un minut…
Per dir-li gràcies per les aventures,
per tot el camí que han recorregut junts.
Però la cara que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge per l’ambigüitat.
I és que l’home n’hagués tingut prou amb un gest,
un somriure de complicitat
que no arribarà mai perquè hi ha un guardaespatlles
que el paguen per això, que li fot un empenta
i que cau en rodó, que queda estès a terra,
que es pensen que és boig “Oh, my God” “Oh, my God” “Oh, my God”.

L’home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema sent la seva veu.
Uns vianants intenten reanimar-lo, entre dos l’agafen i el posen de peu.
L’home els diu que en Bruce Willis és un amic seu
però ningú no se’l creu.