Оригинален текст
No se ven be com explicar,
un sentiment que de petit
creia que era ximpleria
que tan sols sorgia
en histories i llegendes
que escoltava embadalit.
I creia que no sentiria
però ara veig que no es així,
els anys mhan fet mes feble
i ara soc mes vulnerable,
i es que ja no hem resisteixo
a la teva mirada.
Que jo per tu li robaria a la lluna,
tota la llum ,
illuminant els teus desitjos
per encendrels a la nit,
quan amagats del mon
i refugiats entre llençols
ens proposéssim trobar el paradís.
I ara veig que això es real,
que no es mite ni ficció,
un sentiment inevitable
que sem fica dins del cos,
i em fa somriure cada instant, que recordo tant.
Moments viscuts pels que hem rigut fins a plorar,
que hem gaudit fins el final,
hi hem marcaré,
com un tresor els guardaré
al fons del cor per recordar-los quan tu estiguis lluny
i et necessiti.
Que jo per tu li robaria a la lluna,
tota la llum,
illuminant els teus desitjos
per encendrels a la nit,
quan amagats del mon
i refugiats entre llençols
ens proposéssim trobar el paradís.